(*)-
Les declaracions de Sergi Belbel que s'inclouen en aquesta biografia
procedeixen d'un qüestionari, no editat en cap altre mitjà, que
contestà el desembre de 2012 expressament per elaborar aquest
treball.
Quan
Sergi Belbel i Coslado acabà la carrera de Filologia Romànica i
Francesa, el curs 1986-87, valorava la proposta d'acceptar una plaça
de docent a la Universitat Autònoma de Barcelona, on s'havia
llicenciat. La decisió exigia reflexionar perquè, de forma
paral·lela, les possibilitats de dedicar-se amb exclusivitat al
teatre començaven a fer-se realitat; la seva participació en
diferents projectes s'intensificava i, el desembre de 1985, l'havien
guardonat amb el Primer Premio Marques de Bradomín, convocat
pel Centro Nacional Nuevas Tendencias Escénicas, per l'obra
A.G. / V. W., Calidoscopios y faros de hoy, editada i
estrenada el 1986.
 |
Sergi Belbel
|
Professor
d'universitat o dedicar-se de forma exclusiva al teatre? El
catedràtic de Filologia Francesa, Julio Murillo, va desfer els
dubtes en emetre una sentència que ha quedat marcada en la memòria
de Belbel: "Què prefereixes: estudiar els altres o que els
altres t'estudiïn a tu? Si prefereixes la segona opció has de
deixar la Universitat demà mateix." Va guanyar l'escena. "Va
ser als 25 anys -val a dir que, a banda de la guardonada
Calidoscopios..., la
capacitat del terrassenc assumint el paper d'autor ja s'endevinava
prolífica- Havia escrit un parell o tres d'obres que van ser
premiades i tenia dos espectacles com a director en la cartellera
teatral professional de Barcelona: Minim.mal Show i L'augment
de Georges Perec."
La
vida s'accelerava per un jove, fill d'immigrants andalusos i
castellans establerts a Terrassa. Potser una anys enrere, només
intuïa com una quimera que un dia noms de referència, com el del
propi Josep Maria Benet i Jornet, poguessin signar afirmacions com
aquesta: “la seva trajectòria internacional no tan sols el
prestigia a ell, també incideix i afecta el prestigi del teatre
català de text per aquest mons de Déu. Precisaré. Si Belbel figura
a tot arreu és perquè estrena a tot arreu. Vull dir a bona part
d'Europa i a bona part d'Amèrica.” (Benet i Jornet, p.8)
Nascut
a Terrassa el maig de 1963, va ser en el seu poble natal on primer es
va relacionar amb l'escena, els primers fonaments per a qui havia
d'acabar consagrant-se com autor i director teatral, recollir un
enfilall de premis, ser també traductor; guionista per al cinema i
la televisió, a més d'assumir el càrrec de director artístic del
Teatre Nacional de Catalunya des de la temporada 2006/2007 a la
2011/2012..
Però
no avancem esdeveniments. Situem-nos a l'any 1983. Fou llavors quan
s'integrà en el grup terrassenc Gresca/80,
i poc després faria el mateix al grup de teatre de l'Institut
Française de Barcelona. "Feia teatre d'adficionats quan era
jove -explica-. El teatre per a mi era una activitat lúdica, de cap
de setmana. No representava una opció professional fins que vaig
comprovar que m'hi podia dedicar." Encara en aquest context,
però, continuava apuntat-se a totes les oportunitats se li
presentaven. Foren anys intensos. El 1983 també fou membre fundador
de l'Aula de Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona, començà
a col·laborar amb el Teatro Fronterizo i aprofundia en
l'adquisició de la tècnica d'escriptura, albirant ja el Marqués
de Bradomín per Calidoscopios..., després de la qual
cosa redactaria també Tu, abans i després, que roman
inèdita, i La nit del cigne, premi Ciutat de Granollers 1987,
duta per primera vegada als escenaris pel Amics de les Arts de
Terrassa el novembre de 1986 i que es publica el 1988 a la revista
Els Marges. Aquell mateix any, s'incorporà com professor de
Dramatúrgia a l'Institut del Teatre de Barcelona.
De
bon començament, Belbel destacà per una singular forma de concebre
el text teatral. "Va ser gràcies a l'aprenentatge a la
Universitat -comenta-. Tenia en Sanchis Sinisterra com a mestre.
D'ell vaig aprendre la teoria dramàtica. També va ser qui em va
donar la primera oportunitat per dirigir un espectacle professional.
Gràcies a la influència de Sanchis, crec que la petjada d'autors
com Beckett i Pinter era molt intensa. La de Koltès i Bernhard
també. Igualment he de citar altres influències, no directament
teatrals però sí 'escripturals': el grup d'autors que composaven
l'OULIPO, una mena de conjunt d'autors bàsicament francesos (Perec,
Queneau, però també Italo Calvino) que plantejaven l'escriptura
bàsicament com un joc formal, estructural."
Belbel irrompia amb la paraula en un entorn teatral català policrom i de qualitat, però en el qual no eren precisament els textos allò que semblava tenir-se més en compte, menys encara si parlem de textos d'autors de la terra. "Era un moment molt ric -explica- des del punt de vista de la creació d'espectacles col·lectius o de teatre no textual o no essencialment basat en el text (Joglars, Comediants, Dagoll Dagom, i posteriorment Tricicle, La Cubana i La Fura dels Baus), però pel que fa al text només sobrevivia en Benet i Jornet, que va acabar essent el meu segon mestre. Hi havia molt pocs autors textuals teatrals catalans en actiu. En Benet, en Jordi Teixidor i pocs més."
Obtenir
un èxit immediat i transitant per camins poc habituals en aquell
context va succeir a partir d'un plantejament més instintiu que
premeditat: "M'hi vaig trobar, sense plantejar-m'ho gaire. Com
una piscina a la qual et llences. Suposo que compaginar la direcció
i l'autoria va ajudar moltíssim." I, així, l'any 1988 estrena
Elsa Schneider, guanyadora del premi Ignasi Iglésias 1987 i
inspirada en el relat d'A. Schnitzler La senyoreta Elsa; Òpera
es remunta al 1989; el 1990 publica En companyia d'abisme; el
1992 Carícies i Mínim.mal show, en la qual comparteix
autoria amb Miquel Górriz. Aquell mateix any presenta Tàlem,
estrenada anteriorment al Tatre Romea de Barcelona, el 19 d'abril de
1990. Carícies es duta als escenaris el 1992, l'any següent
presenta Després de la pluja, que obté els premis Crítica
Serra d'Or de teatre i Nacional de Literatura Catalana de teatre,
ambdós l'any 1995.
Som
al moment en que es produeix un punt d'inflexió, la
internacionalització del teatre belbelià: “Va ser a partir de
l'obra Carícies -paradoxalment, maltractada per la crítica-
i, després, amb molta més força, Després de la pluja, que
va tenir un gran ressò, en particular a Alemanya i després a París,
quan va guanyar el Premi Molière a la millor comèdia de la
temporada.” De tota manera, és als països de llengua alemanya on
les propostes del terrassenc troben una rebuda més càlida. Per què?
“La veritat és que no ho sé gaire bé. M'acostumen a associar amb
una manera diferent d'explicar històries, mediterrània, amb un
sentit de l'humor especial i tractant temes espinosos. A vegades
m'han arribat a comparar fins i tot amb l'Almodóvar, sobretot fa uns
anys.”
A
dia d'avui, l’obra de Sergi Belbel s’ha traduït a 25 idiomes. La
trobem pràcticament íntegra en castellà, i també de forma prou
completa en francès, anglès i alemany. Sobre els escenaris, el seu
teatre ha arribat sobretot a Europa -Polònia i Dinamarca són també
un bon exemple de països on el seu teatre s'ha representat amb
notable freqüència- , ha fet incursions a Amèrica i ha arribat a
Àsia a través de Corea i Japó.
Mentre
la projecció internacional es consolidava, l'acceptació de l'autor
al conjunt de l'Estat seguia el mateix curs. Amb Morir recull
els premis Born de teatre 1995 i el premi del Ministeri de Cultura de
literatura dramàtica, el 1996.
Malgrat
la cruesa -podríem dir-ne horror quotidià- és moneda de canvi en
les històries i personatges de Belbel, és oportú recordar la seva
capacitat per fluctuar cap apostes concebudes per a l'entreteniment
lúdic, per apropar el gran públic a les sales. Ho ha fet dirigint
textos d'altres, però també de propis, l'exemple paradigmàtic de
la qual cosa és la proposta que el 1997 llançà, fent tàndem amb
Jordi Sánchez, en signar la comèdia musical Sóc lletja, on
conjuga el llenguatge de la comèdia comercial amb conceptes
crítics amb els valors socials imperants. Quant a tarannà,
contrastà amb l'obra que li vindrà al darrera, La sang
(1999), una reflexió sobre la cohabitació amb el terror en la
societat actual, aliena a criteris comercials i concebuda per ser
representada en sales de petit aforament.
Una
proposta sorprenentment lluminosa, tot i el tema que toca, és El
temps de Plank (2000), “una altra obra sobre la mort -comenta-,
un altre musical, però en aquest cas amb el tema de la família. I
amb l'univers de fons. Una obra que vaig voler fer amb la
participació d'un músic extraordinari, Òscar Roig.” La
singularitat de l'obra passa per la forma com la ciència es
relaciona de forma quasi màgica amb el fet de la mort d'un dels
personatges, en la qual cosa hi té molt a veure en com la processa
la imaginació d'un infant.
L'autor,
però, considera Forasters (2004) “la meva obra més
ambiciosa”. Explica que es tracta “d'una obra sobre immigració i
desintegració familiar. I sobre la dificultat de la tensió entre
dues cultures en un mateix país. També sobre el pas del temps i la
malaltia. I sobre la genètica com a autèntica tragèdia dels
nostres dies.”
S'apropen
els dies en que la feina com director artístic del Teatre Nacional
de Catalunya provocarà una aturada en la seva producció com autor,
però encara hi haurà temps per A la Toscana (2007), una obra
sobre la felicitat o la impossibilitat d'assolir-la, o els perills
que comporta pensar que l'has assolida. Una obra sobre alienació
personal en un món contradictori.
Televisió
El
talent de Belbel ha trobat també aplicació en televisió. És
responsable de l'adaptació dramàtica i del guió de la telenovel·la
Secrets de Família (1995), amb argument de Maria Mercè Roca,
i de l'argument i guió de la sèrie Ivern (1996 – 2001) per
a Televisió de Catalunya, publicat a l'editorial Empúries l'any
2002. És autor del guió de Nissaga:
l'herència (1999), per a Televisió de Catalunya, i de
Después de la lluvia (2000) per a TVE.
“Per
a la televisió -argumenta- has de fer servir un estil molt més
realista, més estructurat, més aristotèlic (argument, nus,
desenllaç). L'escriptura televisiva no és gaire amant del joc
estructural ni de la fragmentació. (Clar que després veus les
sèries americanes i tiren per terra aquests supòsits!) M'encanten
les noves sèries de tele que fabriquen els guionistes dels Estats
Units perquè trenquen tots els esquemes de la sèrie tradicional.”
La
relació entre els fenòmens de l'univers teatral amb els de la
petita pantalla han generat sinèrgies positives en ambdues
direccions. Foren precisament les aportacions d'autors de textos
teatrals aquells que permeteren associar les telesèries produïdes
per TV3 amb el terme “qualitat” i de “gran audiència”. En
aquest sentit, Belbel indica que “va començar en Benet i Jornet
amb Poble Nou i a partir d'aleshores van venir a buscar els
dramaturgs per les sèries successives. En bona part, es nodrien de
l'èxit dels autors als escenaris.”
Cinema
El
1997 el cinema va tocar a la porta de Sergi Belbel. Ventura Pons
havia estriat Carícies per fer-ne una adaptació
cinematogràfica. Era el principi gairebé d'una sèrie, perquè el
cineasta reiteraria en les adaptacions belbelianes: “El guió de
Carícies el vam signar tots dos, però els de Forasters
i Morir o no, no. Ho va fer ell sol. El Ventura és tan fidel
a les meves històries que li dono confiança cega per fer les seves
pel·lícules. Per a mi és massa fidel i tot!”. Hi ha casos en que
les coses han funcionat de forma diferent però igualment
satisfactòria: “Per a mi, hi ha una d'adaptació audiovisual de
les meves obres exemplar: l'Agustí Villaronga va fer una telemovie
de Després de la pluja que em va encantar. I és fidel a
l'esperit de l'obra. Però no, o molt poc, al text teatral original.”
L'aportació
més recent de Belbel al guió cinematogràfic ens situa en la
pel·lícula Eva, una història de ciència-ficció que
s'estrenà el 2001, dirigida per Kike Maíllo, que ostenta la
distinció de ser la primera pel·lícula de robots produïda a
l'estat Espanyol. En aquest cas, no es tracta de cap text de Belbel
dut al cinema, sinó d'un treball concebut des de bon inici per a la
gran pantalla i per al qual fou reclamat per actuar, d'alguna manera,
de desllorigador: “He estat guionista, però érem quatre! Crec que
els vaig desencallar una mica el projecte inicial fent el que en
podríem dir l'arquitectura essencial de la història. Després, els
altres guionistes van completar-la i modificar-la fins al resultat
que es pot veure en pantalla.”
Bibliografia:
Benet i
Joent, Josep M.,
del pròleg a Forasters.
Proa. Barcelona, 2004
