Recull de crítica

Elsa Schneider

"Fins ara, Sergi Belbel només ha pogut demostrar les seves possibilitats dins el teatre des de la direcció escènica, és a dir, manipulant textos d'altri. La seva obra ha pujat molt escadusserament a l'escena amb A.G./V.W., calidoscopios y faros de hoy, el juny del 1986, i amb dues peces d'encàrrec (La nit del cigne i el guió de Mínim.mal Show), suficients, des del meu punt de vista, per demostrar una eficàcia plena. I una gran facilitat. Com si es mogués en el seu medi natural. Espero, però, que el lector s'haurà adonat, amb el que hem escrit, de fins a quin punt eficàcia i facilitat són el producte d'un treball constant i rigorós i, sobretot, d'una sòlida formació cultural no gens comuna a les nostres latituds. La saviesa teatral sorgeix, doncs, de l'assumpció personal, segura, d'una herència cultural i literària europea (francesa, particularment) i del domini del llenguatge teatral. Aquesta base cultural, que hi és gairebé omnipresent –fins al punt que podem parlar de teatre culturalista, com a mínim en relació amb quatre o cinc de les seves obres–, en cap moment no l'ha frenat en l'exploració del llenguatge escènic. Més aviat al contrari: li ha obert camins. Perquè l'ha sotmesa a uns altres codis formals, en aquest cas, els del teatre, amb una visió intel·ligent i crítica."

(Jordi Castellanos, del pròleg a Elsa Schneider. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1988, p. 8-9)

Tàlem

“la sorprenent manera de lligar escenes, a l’inici fragmentàries, fins que el públic pot captar la totalitat de la historia, la descoberta de la tramoia teatral just a la meitat de l’obra” 

(Xavier Pérez, “Un prolífic investigador”, Avui, 26 Abril 1990, p. 36).

 

“El diálogo refleja nuevamente la especial atención que el joven dramaturgo otroga al lenguaje como medio de comunicación; el poder de la palabra pero también su fragilidad y su complejidad, el valor de la contextualización y la ambigüedad del sentido” 

(Núria Sàbat, “Tàlem, el poder de la sugestión”, El Periódic, 23 Abril 1990, p. 45)

  
 

“Un juego apasionante de Sergi Belbel a partir de una historia banal, casi inexistente, seguramente minimalista” 

(Maria-José Ragué, “Tàlem: una comedia de Sergi Belbel”, El Mundo, 27 Abril 1990, p.38)

Carícies

"Carícies continua la investigació de Belbel de la capacitat, o fracàs, del llenguatge verbal per copsar la realitat. Es tracta d'un text que lluita per treure a la llum el dolor i la violència implícits en les accions i relacions humanes més trivials."

(Sharon G. Feldman. A l'ull de l'huracà. Teatre Català contemporani. L'Avenç. Barcelona, 2011. p.195)

“A veces el teatro se ha esforzado en no hablar, sino en hacer pantomimas y contorsiones. Yo siempre he creído que el teatro de palabra (de texto) era dueño del futuro. Sergi Belbel me acompaña en la creencia. Caricias es una obra magistral porque dice, sugiere y calla. Porque los personajes buscan entenderse aunque no lo consigan” 

(Luis Antonio de Villena, “Teatro de texto y realidad”, El Mundo, 27 de maig de 1994, vist a http://www.elmundo.es/papel/hemeroteca/1994/05/27/opinion/716496.html)

"Villena és capaç de mirar més enllà i mesurar el significat dels elements impactants de l'obra, localitzant l'element moral que ho sustenta.
Uns deu anys després de la seva estrena a Madrid, Carícies es va realitzar a Sydney pel Fish Company Theatre Vicious, dirigida per Scott Gooding. L'escriptor australià Alison Croggon escriu una apreciació interessant de l'obra i de la producció en el seu blog. Malgrat hi hagi una certa vaguetat en la seva cronologia (entre els nous dramaturgs catalans de la qual diu que la seva obra aclamada va ser facilitada per la presència internacional dels grups d'actuació tals com Comediants, que inclou Sanches [sic] Sinisterra, Benet i Jornet, Rodolf Sirera i Àngel Guimerà!) ella fa alguns comentaris sobre l'obra en si, i constitueix una mostra de com es veia l'escenari. Ella troba la forma és "elegantment satisfactòria", però també sent que es reforça l'element pertorbador de l'obra ("les desconnexions tan desconcertant com les connexions") 18. Ella ho veu com "una obra de gran complexitat que opera a una sèrie de registres emocionals i metafòrics". Ella utilitza una comparació entre Belbel i el dramaturg australià Daniel Keene per fer observacions lúcides sobre Carícies: "A partir d'aquesta obra almenys, sembla que Belbel és estilísticament menys lliure que Keene, més donat a les sonoritats de la repetició, però que comparteixen la capacitat de generar humor cruel, mantenint una visió compassiva, i una preocupació poc sentimental amb una geografia urbana de desesperació i alienació ".

(Alison Croggon, http://theatrenotes.blogspot.com/2004/08/caresses.html)

Després de la pluja

"Alborozado estreno en el flamante Centre Cultural de Sant Cugat y un nuevo éxito de Sergi Belbel. De Belbel, autor, y de Belbel, director. En una reciente nota biográfica , ambos ocultan su fecha de nacimiento. ¿Será por pudor? Desde "Caleidoscopios y faros de hoy", con que se dio a conocer, a "Després de la pluja", que acaba de estrenarse, apenashan transcurrido ocho años y en este tiempo Belbel ha escrito quince piezas teatrales -casi dos por año- y dirigido doce espectáculos, la mitad con textos de cosecha propia. Un escándalo. Cuando se rondan los treinta, tan precoz fecundidad es un lujo. Un lujo que traspasa fronteras. Bastantes obras de BElbel se han traducido al francés. Algunas circulan en alemán y en inglés...

Sergi Belbel es el olfato y la furia. Un caso de inteligencia escénica y de ímpetu creativo infrecuente. Y digo inteligencia escénica porque Belbel concibe sus textos con el ojo puesto en el escenario, su futuro campo de batalla."

(Joan-Anton Benach: "Dramaturgia de las neurosis urbanas", La Vanguardia, 30 d'octubre de 1993)

Morir

"El principal tema que explora Belbel en Morir és la distinció arbitrària i el fil minúscul que separa la vida de la mort. El subtítol de l'obra, Un moment abans de morir, és important en la seva referència a aquest espai infinitesimal, un lloc pels límits del qual navegaria Belbel més endavant i amb més profunditat a El temps de Planck. Morir per tant pretén mostrar a l'espectador un espai invisible de dolor, inexpresabilitat i inefabilitat. El seu interès en la realitat, per tant, és també present aquí, atès que al llarg del text (i, més concretament, a través de la posada en escena) emprèn una exploració de la impossibilitat d'escenificar la mort i el procés de morir. En un estil típicament belbelià, aquests temes es reprodueixen exactament en l'estructura de l'obra, creant un fascinant expriment en la forma (en matemàtica, simetria i repetició) que investiga l'arbitrarietat del destí humà i el paper de l'atzar o el destí a l'hora de reproduir relacions de causa i efecte imprevistes."

(Sharon G. Feldman. A l'ull de l'huracà. Teatre Català contemporani. L'Avenç. Barcelona, 2011. p.207-208)

Forasters

"Considero que el fenomen Belbel és, i m'expressaré amb un adjectiu pedant i ranci, rotundament alliçonador. Perquè la seva trajectòria internacional no tan sols el prestigia a ell, també incideix i afecta el prestigi del teatre català de text per aquest mons de Déu.

Precisaré. Si Belbel figura a tot arreu és perquè estrena a tot arreu. Vull dir a bona part d'Europa i a bona part d'Amèrica. De manera sovintejada, reiterada. I des de gairebé el principi de la seva carrera. Sense parar. És considerat, en els medis teatrals occidentals, no sols com un dramaturg sòlid la carrera del qual cal seguir atentament i que escriu en una llengua que és la catalana sinó també, de manera potser injusta, és així mateix considerat com un dels poquíssims dramaturgs de tot l'Estat espanyol que convé seguir amb atenció. [...]

És a dir, a Europa, avui, se sap que existeix una dramatúrgia catalana la qual potser val la pena observar i seguir. I aquest és un fenomen absolutament nou. Abans, mai no s'havia produït. No sé quant durarà, no sé si durarà o no, però de moment la situació és la que acabo de descriure. Guimerà va ser un meravellós autor traduït i estrenat arreu, però també va ser, en aquest sentit, no pas en la qualitat, una personalitat aïllada, i podia arribar a succeir que, a segons quines llunyanies l'estrenaven, s'ignorés que escrivia en una mena d'estranya llengua que deia "català". Això d'ara és diferent. Els textos catalans i en català (no únicament els grans grups catalans d'espectacles escènics que triomfen pel món i que s'expressen amb imatges més que en paraules i que, de tota manera, si han de recórrer a la paraula, sovint recorren al castellà) han esdevingut, de sobte, una marca. Una petita marca, si ho voleu, però una marca que, per un instant, pot servir de reclam. Bé, doncs tot això ho ha aconseguit Sergi Belbel, només Sergi Belbel. Sense moure ni un dit, no pararé d'insistir-hi; simplement per l'interès adelerat que han despertat les seves obres... i per la forma com ell, aleshores, ha explicat d'on venien.

Això és el que ha aconseguit aquell xarneguet que a l'escola no va obrir boca fins que no ho va poder fer en la llengua que a partir d'aquell moment, i cada cop de manera més reflexionada, va decidir que, fora del clos format pels pares, pels germans i per la resta de la seva família d'origen, seria, potser per sempre més, la seva."

(Josep M. Benet i Jornet, del pròleg a Forasters. Barcelona: Proa, 2004, p. 8-9)

"Belbel, en el que fins a avui és la seva obra més ambiciosa, extensa i complexa de les 21 que porta escrites, no conta res de nou, però s'atreveix a resseguir amb un traç de gruix els perfils de la tragèdia, ni que sigui encotillada en la fórmula del melodrama. Són invariants de la dramatúrgia belbeliana el tema del temps i del seu pas, dels creuaments i col·lisions entre distintes temporalitats convocades en el present escènic, aspectes que configuren una exploració dels límits de la teatralitat per forçar-los. O el tema dels vincles familiars, generalment feixucs, que a Forasters adquireix una dimensió densa, fins a fregar el col·lapse, presentant-nos una mena de família Monster que aquí seria família Càncer. Tot el podrimener de la civilització europea es xifra en la malaltia terminal que devora el clan, veritable precipitador de la peça més que no pas l'assumpte col·lateral i publicitari (Fòrum obliga) de la immigració."

(Francesc Massip: "Emmirallats", Avui (Barcelona), 18 de setembre de 2004, p. 52)

El temps de Planck

"El temps de Planck es, sin duda, una obra arriesgada, quizá la más compleja, dramatúrgicamente, de Sergi Belbel. Demuestra una notable capacidad de observación para captar lo cotidiano en, por ejemplo, las preocupaciones inmediatas de la madre o las despiadadas peleas fraternales de las hijas mayores. La pequeña ha sido creada a la imagen y semejanza de Spielberg, y funciona, aunque el optimismo norteamericano no se salde con una inmediata resurrección y quede en un europeísimo término medio, como el gato de Schrödinger, ni vivo ni muerto.La música acompaña los numerosos recitativos y construye canciones, la mayoría monólogos interiores, que pasan bien, pegadizas, eficaces."

(Pablo Ley. "El cricifijo de la física cuántica", El País (Barcelona) 6 de juliol de 2000)

A la Toscana

"[...] A la Toscana, una de les peces destacades, i de les més ambicioses i assolides de tot el teatre de Belbel, n'és, però, l'excepció. D'una banda, s'hi dóna una proposta dramatúrgica valenta basada en un perspicaç tractament de l'òptica narrativa sobre la realitat i, de l'altra, s'hi exposen algunes de les característiques formals i tècniques, així com els procediments dramàtics més genuïns i recurrents en l'obra belbeliana, com el lector pot comprovar i l'espectador podrà confirmar en els possibles i diversos muntatges escènics de A la Toscana."

(Enric Gallén: "A la Toscana o la felicitat fragmentada", dins l'obra A la Toscana. Barcelona: Proa, 2007, p. 9-18)