Tot esperant Belbel

Sergi Belbel aviat tornarà com autor. Els anys en que s'ha centrat en la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya l'han mantingut en actiu com director però no ha revertit en textos propis. I, ara que s'ha alliberat del càrrec, és impossible que la dèria d'escriure l'hagi abandonat.

Potser aquest intermedi ens ajuda a ubicar les consideracions -tantes vegades repetides i carta de presentació per a qui n'inicia el contacte- sobre el paper que va jugar els anys vuitanta com renovador del teatre textual català. No es tracta d'obviar el fet, però sobretot podem avaluar el Belbel que ha assolit la maduresa. El mateix any que havia de convertir-se en director artístic del TNC ens deixava A la Toscana, una obra amb molt significat. En ella hi podem llegir:

JAUME: Perdona, t’he tallat el rotllo. No ho puc evitar. Si vols la meva opinió: la mort i el dolor són coses indissolubles. Com les dues cares d’una moneda. No hi ha mort sense dolor, propi o dels altres. I, de la mateixa manera, no hi ha dolor autèntic sense l’amenaça de la mort al darrere. Per tant és absurd que et preguntis què et fa més por, si una cosa o l’altra, perquè són la mateixa. I dir que et vols morir en un moment de felicitat extrema em sembla una idiotesa solemne, perdona.

MARC: Pensa el que vulguis. Vaig pensar que em volia morir.

JAUME: «Vaig pensar que em volia morir.» Però ara ets aquí.

MARC: Malauradament.

JAUME: Doncs... haver-te matat.

MARC: I si ho hagués fet? (Pausa.) No em creus capaç de fer-ho, oi?

JAUME: No. (Pausa.) Ni de fer-ho, ni de pensar-ho, ni de dir-ho.

MARC: Doncs de pensar-ho, ho he pensat. A la Toscana, fa una setmana. De dir-ho, ho he fet. T’ho acabo de dir a tu, ara. Només em falta fer-ho.

JAUME: Escolta, Marc, et va passar alguna cosa, allà?

MARC: Només em falta fer-ho.

JAUME: ...O no!

MARC: I aquest no és el dilema.

JAUME: Ah, no? Quin és, doncs, el dilema?

MARC: El dilema és... «Hi ha dilema o no?» Perquè fet i fet... no creus que sempre és més forta la vida que aquest «conglomerat» de mort i dolor?

JAUME: No sé què vols dir...

MARC: Tots hem vist malalts terminals. Tu més que jo, segurament. Alguns perden més la consciència que d’altres. Però tots tenen assumit el què. I només demanen que el com sigui el menys violent possible. I en la majoria dels casos, el més tard possible. Per parlar del que senten de debò, utilitzen metàfores. «Dóna’m una miqueta d’aigua, sisplau», significa «no te’n vagis, encara, queda’t una estona, que m’agrada la teva companyia, i ajuda’m a passar el que és inevitable de manera tranquil·la, i has de fer-ho, perquè d’aquí a uns dies deixaràs de veure’m i de tocar-me.» I tu agafes el vas de plàstic i mires els ulls del moribund i l’ajudes a beure llegint en els seus ulls aquestes paraules que els llavis no s’han atrevit a pronunciar, i t’hi estàs una estona més, i quan te’n vas, el que està a punt de morir, et diu: «t’estimo molt», i no t’ho havia dit mai abans, i encara menys amb aquesta nitidesa, amb aquesta contundència. El «t’estimo» que et diu un moribund és la metàfora més absurda i perversa que existeix. «Jo t’estimo» significa «no vull morir». I res més. Ni t’estima ni res. Només vol que no l’oblidis. Vol que quan surtis de l’habitació, t’enduguis una part d’ell al teu cap. Partícules de la vida del que es mor. I tu te les endús. Perquè anys més tard encara tens al cap la imatge dels seus ulls mentre es delectava bevent en un vas de plàstic quatre gotes d’aigua. I aquells ulls no els oblidaràs mai. Quan busques en el cervell, les partícules que formen aquella imatge s’ajunten i aquella persona reviu. (Pausa.) Almenys, la seva mirada, encara és viva en el teu cap. (Pausa.) Per això no hi ha dilema. La vida sempre guanya.

Sergi Belbel, A la Toscana. Barcelona: Proa, 2007, p. 34-35. [Estrenada el 2007]

L'obra ens parla de la dificultat d'assolir la felicitat tot a haver arribat on es volia, malgrat pensar que s'havia consumat. La paradoxa surt de la pròpia condició humana però és fortament condicionada pel ritme de vida accelerat dels nostres dies.

És un argument que apunta trets autobiogràfics si procedeix d'algú que, com Belbel, ha descrit una trajectòria d'èxit en la vida, en la qual la celeritat és una característica: tot li ha passat molt de pressa i ha arribat tan amunt com es podia arribar. I ara què?

Si entenem els neguit de Jaume com neguits belbelians, com a mínim en part, també podem intuir que la darrera frase de l'escena "La vida sempre guanya" és la rèplica que l'altra cara d'ell mateix es dóna. Belbel ens va deixar en suspens, immers en aquelles disjuntives. Sense voler simplificar massa, ens va deixar en plena crisi dels quaranta, o dels post-quaranta, si es vol. I ara ha de tornar perquè per ell escriure forma part de la vida i, atenent a que "la vida sempre guanya", escriurà (segur que ja ho està fent).

Les seves dècades de trajectòria ens han deixat una obra plenament enfocada en la contemporaneitat, ha sigut valent en encarar temàtiques complexes, sovint immerses en la polèmica i les tensions, amb la capacitat d'oferir-ne un enfocament i una forma que respon al llenguatge d'avui. No només són contemporanis els temes de Belbel, ho és la tècnica, l'idioma teatral. La seva ubicació en el present de forma integral ha fet que la seva obra funcionés com una mena de mirall per a tots nosaltres. La mirem i si d'entrada ens resulta difícil ajuntar les peces que conformen una història és per la mateixa raó que de vegades ens resulta complicat entendre'ns a nosaltres mateixos.

Belbel és un exponent de la cultura de canvi de segle, un pas d'una centúria a l'altra que s'ha mostrat de forma paradigmàtica com un canvi d'era. La seva obra reflecteix el neguit universal que es deriva de saber cada vegada més coses i alhora adornar-nos que és en qüestió el concepte de progrés en la condició humana. És motiu de reflexió que es faci ressò de les avantguardes de principi de segle XX per metabolitzar-les i explicar el tancament de segle. És com si recollís un testimoni, esporgues el llegat que li resulta vàlid per plasmar el seu temps i es preparés per formar part dels codis que han de definir, en el futur, les tendències teatrals del XXI.

Amb aquestes expectatives, val la pena rellegir Belbel, recuperar les escenificacions de les seves obres i, alhora, escoltar el que dirà ara, quan som immersos en dies convulsos. Ja sabem que no ens farà cap sermó, però també sabem que ens ajudarà a objectivar allò que ens està passant quan sembla que tot s'ensorra.