Tàlem
Toni Joan
Lliteras Barceló
El
tema que es tractarà en aquest apartat és l’estructura que
utilitza Sergi Belbel per dur a terme l’obra Tàlem.
Sens dubte, al llegir l’obra, el fet que crida més l’atenció és
observar la disposició en que l’obra es troba estructurada. Tàlem
no
segueix una estructura lineal, sinó que trobem les distintes escenes
d’una forma desestructurada que van donant salts en el temps, i a
més, són “incompletes”. Cal dir però, que aquestes escenes
incompletes es van completant a mesura que avança l’obra a causa
que posteriorment d’una escena incompleta sempre n’apareix un
altre que l’acaba de completar i permet la seva interpretació
d’una forma més clara. Així doncs, tenim que cada escena o
fragment es troba dividit en dues parts; una primera part que tendria
un sentit introductori del que s’està parlant i es vol transmetre,
i una segona part que s’encarrega de completar algun fragment previ
per tal que es pugui comprendre en la seva totalitat.
Imatge promocional de la representació de Tàlem, el 29 de juny de 2005, al teatre Dramatyczny (Varsòvia)
A
l’hora de parlar de l’estructura desestructurada que apareix a
Tàlem,
és important remarcar la importància que juga el llenguatge. Com
hem comentat anteriorment, els fragments o escenes de Tàlem
es
troben dividits en dues parts, però tant una part com l’altra es
trobem relacionades entre si, no només per la trama, sinó també
pel contingut del llenguatge. Es a dir, en una primera part apareixen
un conjunt de frases i diàlegs incomplets que es tornen repetir en
la segona part, que s’acaben de completar afegint-hi nous diàlegs
i noves frases que no apareixien en el fragment previ, tant per
aclarir la trama com per assenyalar la relació entre dos fragments o
escenes. Aquest fet, permet relacionar les distintes escenes que
apareixen a l’obra per crear una relació entre elles i en l’obra
en general. En quant al llenguatge, també cal dir que no es tracta
d’un llenguatge que deixí les converses i les escenes clares al
cent per cent, sinó que el que es pretén amb la forma d’escriure
que utilitza Belbel és que el lector amb la seva imaginació acabi
d’omplir els buits per trobar una relació en la trama. És a dir,
que l’obra no es pot entendre domes interpretant el que llegim, el
que cal fer es imaginar-se la situació que es planteja per dotar-la
d’un significat més complet del que simplement apareix escrit, i
així podem completar les escenes que en algun cas poden parèixer
incompletes.
A continuació podem
veure un exemple del que hem estat parlant:
ESCENA 2
(Llum.
L’Home, La Dona, L’Amic i L’Amiga,
asseguts
cada un a un dels angles del llit. L’Amic i L’Amiga,
amb
actituds sensuals. L’Home, somrient
La Dona,
excitada).
L’AMIC.
Me
n’he d’anar.
L’AMIGA.
Me
n’he d’anar.
L’AMIC.
Me
n’he d’anar a treballar.
L’AMIGA.
Jo
també. A treballar.
L’AMIC.
Quina
son.
L’AMIGA.
A
mi, em fa mal l’esquena. Em fa un mal aquí, a la columna...
Oh, és com si m’haguessin... com si m’haguessin...
LA
DONA. Com
si t’haguessin res, estimada. Res de res. Tot tal
qual...
L’AMIGA.
Me’n
vaig.
L’AMIC.
Jo
també!
L’HOME.
Què?
(Pausa).
LA
DONA. Me’n
vaig.
L’HOME.
On?
LA
DONA. Dic
que me’n vaig, no dic que me’n vaig a cap lloc concret, no, no,
dic que me’n vaig així, en... en general, vull dir en... en
l’absolut. Tot ha anat malament...
(L’Amiga
s’aixeca, passa davant L’Home i La Dona, i va cap a L’Amic. Li
estén la mà).
L’AMIGA.
Bé,
encantada, molt de gust de coneixe’t, de debò que he passat una
vetllada... una vetllada d’allò més... vull dir, una nit...
realment, com feia anys, i anys, i anys, i anys que no la passava,
t’ho ben asseguro i t’ho pots ben creure.
L’AMIC.
Sí,
sí, jo també.
(L’Amic tus.
L’Amiga li assenyala una butxaca dels pantalons. L’Amic hi fica
la mà i en treu tres puntes de cigarreta apagades).
Massa fum, és clar.
(L’Amic
s’aixeca).
L’AMIC.
Adéu.
L’AMIGA.
Adéu.
(L’Home mira La
Dona i li diu:)
L’HOME.
Adéu,
doncs.
(Fosc).
ESCENA 37
(L’Amic,
L’Amiga, L’Home i La Dona. L’Amic i L’Amiga jeuen per terra,
estesos, l’un a primer terme i l’altra al fons de l’habitació.
Dormen profundament. L’Home í La Dona, drets, els contemplen amb
estupor).
LA
DONA. Però què és això?!!
L’HOME.
La teva idea pel terra.
LA
DONA. Calla, fastigós, ningú no t’ha
dit que parlis!
L’HOME.
I la teva germana?
LA
DONA. No n’has de fer res i merda.
(La Dona es gira
i mira el llit).
Oh, oh, intacte!
Intacte! Intacte! Però, què passa?, què passa, o què NO passa,
què NO ha passat? Ah, crec que m’agafarà un atac!
L’HOME.
Els despertaré.
LA
DONA. Oh, res!, res!, res!, em tornaré
boja! Mal senyal, això és un mal senyal, ho sé, ho sento! Ah, quin
fàstic, tan joves, tant que semblen i mira com dormen, els
desgraciats, sí, tots desgraciats, esmorteïts, esmorteïts, oh,
impotents, invàlids, impotents!
(La
Dona dóna un cop de puny al llit.
L’Home desperta
primer L’Amic i després L’Amiga)
L'HOME:
Desperta't
L’AMIC.
Eh?
LA
DONA. No puc, no puc, no m’ho puc
creure!
L’HOME.
Au, au, amunt, amunt.
L’AMIGA.
Ah. Oh. Estava... Ah, hola. On...?
Com...? Oh, estava somiant que...
(La Dona,
plorosa, s’asseu a un dels angles del llit i mira L’Home).
LA
DONA. Em penso que ja te’l pots
confitar.
L’HOME.
Què?
LA
DONA. El TEU llit.
L’HOME.
Què vols dir?
LA
DONA. He pres una determinació.
L’HOME.
Et trobes bé?
L’AMIGA.
Bo... bona nit.
LA
DONA. Bon DIA, reina, bon DIA,
preciosa, i renta’t les lleganyes.
(L’Amiga va cap
al llit. S’asseu en un dels angles. L’Amic s’incorpora amb
dificultats i s’aixeca).
L’AMIC.
És que... que... oh, deu ser tard,
ja... no... no... em trobava gaire bé, ja saps. Ella... ella... em
penso que tampoc.
L’AMIGA.
Eh?
(L’Amic va al
llit. S’asseu a un altre angle. Badalla. L’Amiga badalla. La Dona
mira L’Home severament).
LA
DONA. Tu, sord, he dit el TEU llit.
L’HOME.
Ja ho he sentit.
(L’Home s’asseu
a l’angle lliure. Silenci).
L’AMIC.
Me n’he d’anar.
L’AMIGA.
Me n’he d’anar.
L’AMIC.
Me n’he d’anar a treballar.
L’AMIGA.
Jo també. A treballar.
L’AMIC.
Quina son.
L’AMIGA.
A mi, em fa mal l’esquena. Em fa un
mal aquí, a la columna... Oh, és com si m’haguessin... com si
m’haguessin...
LA
DONA. Com si t’haguessin RES,
estimada. Res de res. Tot tal qual!
L’AMIGA.
Me’n vaig.
L’AMIC.
Jo també.
LA
DONA. Jo també!!
L’HOME.
Què?
LA
DONA. Me’n vaig!!
L’HOME.
On?
LA
DONA. Dic que me’n vaig, no dic que
me’n vaig a cap lloc concret, no, no, dic que me’n vaig,
així, en... en general, vull dir en... en l’absolut. Tot ha anat
malament!!
(L’Amiga
s’aixeca, passa davant L’Home i
La Dona, i va cap a L’Amic. Li estén la mà).
L’AMIGA.
Bé, encantada, eh?, molt de gust de
coneixe’t, eh?, de debò que he passat una vetllada... ui, una
vetllada d’allò més... vull dir, una nit... realment... com feia
anys, i anys, i anys, i anys que no la passava, t’ho ben asseguro i
t’ho pots ben creure!!!
L’AMIC.
Sí, sí, jo... també...
(L’Amic tus.
L’Amiga li assenyala una butxaca. L’Amic hi fica la mà i en treu
tres puntes de cigarreta).
Mmm... massa fum...
és clar.
(L’Amic
s’aixeca).
Adéu.
L’AMIGA.
Adéu.
(L’Home mira La
Dona, molt seriós).
L’HOME.
Adéu, doncs!!
LA
DONA. Sí, adéu, impotent, s’ha
acabat la comèdia. Entre tu i jo. Entre tots, pel que he vist. Res
no acaba bé si no comença bé i res no canvia, invàlid meu. I la
teva merda de llit no pot canviar la merda entre nosaltres. Ni entre
ningú, vaja! Sí, el Destí, quan puteja, puteja de debò i fins al
final.
(L’Amiga es
posa, les ulleres per mirar l’hora).
L’AMIGA.
Ui, que tard.
(Tots la miren).
El motiu pel qual he
triat aquestes escenes, és perquè en elles es pot observar d’una
forma bastant clara el que s’ha comentat anteriorment. Per una
banda, podem veure com en l’escena 2 no s’acaba d’entendre el
que està passant exactament fins que no la completem amb l’escena
37, i així i tot necessitaríem tota l’obra per entendre l’escena
37 al cent per cent, ja que totes les escenes presenten una relació
entre elles que permeten que s’entengui el contingut de l’obra en
general . També es pot veure com apareix la relació entre el
llenguatge que es repeteix en un i en l’altre fragment per tal que
quedi clara la seva relació. També s’observa com l’escena 37
ajuda a aclarir i relacionar l’escena 2 que per si sola no ens
ajuda a entendre el que està passant en aquell precís moment, ja
que la informació que se'ns dona es mínima. Un altra fet que també
observem a les dues escenes que s’han emprat d’exemple, són els
salts en el temps que apareixen en l’obra. És a dir, el fet de que
l’escena 2 no s’acaba de completar fins que s’arriba a l’escena
37, una escena que es troba a una certa d’istància de la segona,
motiu que provoca que entre una escena i l’altra n’apareguin
d’altres que no tenen una relació tant directa com les que tenim
d’exemple. Dit això, cal repetir que tot i que les dues escenes
que hem emprat d’exemple es relacionen entre si, també es
relacionen amb totes les escenes de l’obra, que en conjunt permeten
la interpretació de cada escena per individual.
A continuació
s’exposa un petit fragment d’una entrevista que es va fer a Sergi
Belbel, que crec que te relació amb el que hem comentat en quant a
la seva obra:
“
¿Cuál
es la relación entre palabras e imágenes en su teatro?¿Se inspira
en los medios de comunicación massiva?¿En el cine?¿En las artes
plásticas?
[...] Pero sí
reconozco en mis textos mucha influencia del cine y de algunos
procedimientos y recursos tal vez más propios del cine o de las
artes visuales que de la textualidad teatral que
digamos...convencional (aristotélica). Sin embargo, en casi todos
mis textos, aunque haya imágenes, movimiento, saltos de tiempo, de
espacio, etcètera, hay un predominio claro y rotundo de la palabra.
Porque es justamente la palabra, según mi opinión, uno de los
rasgos distintivos del teatro justamente en relación con el cine y
las demás artes. [...] (Hartwig Susanne i Pörtl Klaus. p. 7)
El
fet d’haver elegit aquesta obra i aquests fragments, apart per
l’interès que m’ha despertat l’obra en general, és a causa de
la petita relació que crec que apareix amb la pel·lícula Pulp
fiction.
El fet de que es tracti d’una obra sense una estructura lineal i
que a més requereix d’un esforç per part del lector/espectador
per la seva comprensió es fascinant. Potser el simple fet pel que
m’ha cridat l’atenció és perquè no es tracta de la típica
obra teatral amb una estructura lineal i ferma, que en la meva opinió
acaba sent avorrit de tantes vegades que s’ha vist. Però una obra
que sobresurt del que és “comú” és inevitable que cridi
l’atenció de l’espectador independentment de que li agradi o no.
Bibliografia:
Belbel,
Sergi. 1989. Tàlem.
Editorial
Hartwig
Susanne i Pörtl Klaus. 2008. La
voz de los dramaturgos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada