Biografia comentada per l'autor (*)

(*)- Les declaracions de Sergi Belbel que s'inclouen en aquesta biografia procedeixen d'un qüestionari, no editat en cap altre mitjà, que contestà el desembre de 2012 expressament per elaborar aquest treball.
 

Quan Sergi Belbel i Coslado acabà la carrera de Filologia Romànica i Francesa, el curs 1986-87, valorava la proposta d'acceptar una plaça de docent a la Universitat Autònoma de Barcelona, on s'havia llicenciat. La decisió exigia reflexionar perquè, de forma paral·lela, les possibilitats de dedicar-se amb exclusivitat al teatre començaven a fer-se realitat; la seva participació en diferents projectes s'intensificava i, el desembre de 1985, l'havien guardonat amb el Primer Premio Marques de Bradomín, convocat pel Centro Nacional Nuevas Tendencias Escénicas, per l'obra A.G. / V. W., Calidoscopios y faros de hoy, editada i estrenada el 1986. 

Sergi Belbel

Professor d'universitat o dedicar-se de forma exclusiva al teatre? El catedràtic de Filologia Francesa, Julio Murillo, va desfer els dubtes en emetre una sentència que ha quedat marcada en la memòria de Belbel: "Què prefereixes: estudiar els altres o que els altres t'estudiïn a tu? Si prefereixes la segona opció has de deixar la Universitat demà mateix." Va guanyar l'escena. "Va ser als 25 anys -val a dir que, a banda de la guardonada Calidoscopios..., la capacitat del terrassenc assumint el paper d'autor ja s'endevinava prolífica- Havia escrit un parell o tres d'obres que van ser premiades i tenia dos espectacles com a director en la cartellera teatral professional de Barcelona: Minim.mal Show i L'augment de Georges Perec."

La vida s'accelerava per un jove, fill d'immigrants andalusos i castellans establerts a Terrassa. Potser una anys enrere, només intuïa com una quimera que un dia noms de referència, com el del propi Josep Maria Benet i Jornet, poguessin signar afirmacions com aquesta: “la seva trajectòria internacional no tan sols el prestigia a ell, també incideix i afecta el prestigi del teatre català de text per aquest mons de Déu. Precisaré. Si Belbel figura a tot arreu és perquè estrena a tot arreu. Vull dir a bona part d'Europa i a bona part d'Amèrica.” (Benet i Jornet, p.8)

Nascut a Terrassa el maig de 1963, va ser en el seu poble natal on primer es va relacionar amb l'escena, els primers fonaments per a qui havia d'acabar consagrant-se com autor i director teatral, recollir un enfilall de premis, ser també traductor; guionista per al cinema i la televisió, a més d'assumir el càrrec de director artístic del Teatre Nacional de Catalunya des de la temporada 2006/2007 a la 2011/2012..

Però no avancem esdeveniments. Situem-nos a l'any 1983. Fou llavors quan s'integrà en el grup terrassenc Gresca/80, i poc després faria el mateix al grup de teatre de l'Institut Française de Barcelona. "Feia teatre d'adficionats quan era jove -explica-. El teatre per a mi era una activitat lúdica, de cap de setmana. No representava una opció professional fins que vaig comprovar que m'hi podia dedicar." Encara en aquest context, però, continuava apuntat-se a totes les oportunitats se li presentaven. Foren anys intensos. El 1983 també fou membre fundador de l'Aula de Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona, començà a col·laborar amb el Teatro Fronterizo i aprofundia en l'adquisició de la tècnica d'escriptura, albirant ja el Marqués de Bradomín per Calidoscopios..., després de la qual cosa redactaria també Tu, abans i després, que roman inèdita, i La nit del cigne, premi Ciutat de Granollers 1987, duta per primera vegada als escenaris pel Amics de les Arts de Terrassa el novembre de 1986 i que es publica el 1988 a la revista Els Marges. Aquell mateix any, s'incorporà com professor de Dramatúrgia a l'Institut del Teatre de Barcelona.

De bon començament, Belbel destacà per una singular forma de concebre el text teatral. "Va ser gràcies a l'aprenentatge a la Universitat -comenta-. Tenia en Sanchis Sinisterra com a mestre. D'ell vaig aprendre la teoria dramàtica. També va ser qui em va donar la primera oportunitat per dirigir un espectacle professional. Gràcies a la influència de Sanchis, crec que la petjada d'autors com Beckett i Pinter era molt intensa. La de Koltès i Bernhard també. Igualment he de citar altres influències, no directament teatrals però sí 'escripturals': el grup d'autors que composaven l'OULIPO, una mena de conjunt d'autors bàsicament francesos (Perec, Queneau, però també Italo Calvino) que plantejaven l'escriptura bàsicament com un joc formal, estructural."

Belbel irrompia amb la paraula en un entorn teatral català policrom i de qualitat, però en el qual no eren precisament els textos allò que semblava tenir-se més en compte, menys encara si parlem de textos d'autors de la terra. "Era un moment molt ric -explica- des del punt de vista de la creació d'espectacles col·lectius o de teatre no textual o no essencialment basat en el text (Joglars, Comediants, Dagoll Dagom, i posteriorment Tricicle, La Cubana i La Fura dels Baus), però pel que fa al text només sobrevivia en Benet i Jornet, que va acabar essent el meu segon mestre. Hi havia molt pocs autors textuals teatrals catalans en actiu. En Benet, en Jordi Teixidor i pocs més."

Obtenir un èxit immediat i transitant per camins poc habituals en aquell context va succeir a partir d'un plantejament més instintiu que premeditat: "M'hi vaig trobar, sense plantejar-m'ho gaire. Com una piscina a la qual et llences. Suposo que compaginar la direcció i l'autoria va ajudar moltíssim." I, així, l'any 1988 estrena Elsa Schneider, guanyadora del premi Ignasi Iglésias 1987 i inspirada en el relat d'A. Schnitzler La senyoreta Elsa; Òpera es remunta al 1989; el 1990 publica En companyia d'abisme; el 1992 Carícies i Mínim.mal show, en la qual comparteix autoria amb Miquel Górriz. Aquell mateix any presenta Tàlem, estrenada anteriorment al Tatre Romea de Barcelona, el 19 d'abril de 1990. Carícies es duta als escenaris el 1992, l'any següent presenta Després de la pluja, que obté els premis Crítica Serra d'Or de teatre i Nacional de Literatura Catalana de teatre, ambdós l'any 1995.

Som al moment en que es produeix un punt d'inflexió, la internacionalització del teatre belbelià: “Va ser a partir de l'obra Carícies -paradoxalment, maltractada per la crítica- i, després, amb molta més força, Després de la pluja, que va tenir un gran ressò, en particular a Alemanya i després a París, quan va guanyar el Premi Molière a la millor comèdia de la temporada.” De tota manera, és als països de llengua alemanya on les propostes del terrassenc troben una rebuda més càlida. Per què? “La veritat és que no ho sé gaire bé. M'acostumen a associar amb una manera diferent d'explicar històries, mediterrània, amb un sentit de l'humor especial i tractant temes espinosos. A vegades m'han arribat a comparar fins i tot amb l'Almodóvar, sobretot fa uns anys.”

A dia d'avui, l’obra de Sergi Belbel s’ha traduït a 25 idiomes. La trobem pràcticament íntegra en castellà, i també de forma prou completa en francès, anglès i alemany. Sobre els escenaris, el seu teatre ha arribat sobretot a Europa -Polònia i Dinamarca són també un bon exemple de països on el seu teatre s'ha representat amb notable freqüència- , ha fet incursions a Amèrica i ha arribat a Àsia a través de Corea i Japó.

Mentre la projecció internacional es consolidava, l'acceptació de l'autor al conjunt de l'Estat seguia el mateix curs. Amb Morir recull els premis Born de teatre 1995 i el premi del Ministeri de Cultura de literatura dramàtica, el 1996.

Malgrat la cruesa -podríem dir-ne horror quotidià- és moneda de canvi en les històries i personatges de Belbel, és oportú recordar la seva capacitat per fluctuar cap apostes concebudes per a l'entreteniment lúdic, per apropar el gran públic a les sales. Ho ha fet dirigint textos d'altres, però també de propis, l'exemple paradigmàtic de la qual cosa és la proposta que el 1997 llançà, fent tàndem amb Jordi Sánchez, en signar la comèdia musical Sóc lletja, on conjuga el llenguatge de la comèdia comercial amb conceptes crítics amb els valors socials imperants. Quant a tarannà, contrastà amb l'obra que li vindrà al darrera, La sang (1999), una reflexió sobre la cohabitació amb el terror en la societat actual, aliena a criteris comercials i concebuda per ser representada en sales de petit aforament. 

Una proposta sorprenentment lluminosa, tot i el tema que toca, és El temps de Plank (2000), “una altra obra sobre la mort -comenta-, un altre musical, però en aquest cas amb el tema de la família. I amb l'univers de fons. Una obra que vaig voler fer amb la participació d'un músic extraordinari, Òscar Roig.” La singularitat de l'obra passa per la forma com la ciència es relaciona de forma quasi màgica amb el fet de la mort d'un dels personatges, en la qual cosa hi té molt a veure en com la processa la imaginació d'un infant.

L'autor, però, considera Forasters (2004) “la meva obra més ambiciosa”. Explica que es tracta “d'una obra sobre immigració i desintegració familiar. I sobre la dificultat de la tensió entre dues cultures en un mateix país. També sobre el pas del temps i la malaltia. I sobre la genètica com a autèntica tragèdia dels nostres dies.”

S'apropen els dies en que la feina com director artístic del Teatre Nacional de Catalunya provocarà una aturada en la seva producció com autor, però encara hi haurà temps per A la Toscana (2007), una obra sobre la felicitat o la impossibilitat d'assolir-la, o els perills que comporta pensar que l'has assolida. Una obra sobre alienació personal en un món contradictori.

Televisió

El talent de Belbel ha trobat també aplicació en televisió. És responsable de l'adaptació dramàtica i del guió de la telenovel·la Secrets de Família (1995), amb argument de Maria Mercè Roca, i de l'argument i guió de la sèrie Ivern (1996 – 2001) per a Televisió de Catalunya, publicat a l'editorial Empúries l'any 2002. És autor del guió de Nissaga: l'herència (1999), per a Televisió de Catalunya, i de Después de la lluvia (2000) per a TVE.

“Per a la televisió -argumenta- has de fer servir un estil molt més realista, més estructurat, més aristotèlic (argument, nus, desenllaç). L'escriptura televisiva no és gaire amant del joc estructural ni de la fragmentació. (Clar que després veus les sèries americanes i tiren per terra aquests supòsits!) M'encanten les noves sèries de tele que fabriquen els guionistes dels Estats Units perquè trenquen tots els esquemes de la sèrie tradicional.”

La relació entre els fenòmens de l'univers teatral amb els de la petita pantalla han generat sinèrgies positives en ambdues direccions. Foren precisament les aportacions d'autors de textos teatrals aquells que permeteren associar les telesèries produïdes per TV3 amb el terme “qualitat” i de “gran audiència”. En aquest sentit, Belbel indica que “va començar en Benet i Jornet amb Poble Nou i a partir d'aleshores van venir a buscar els dramaturgs per les sèries successives. En bona part, es nodrien de l'èxit dels autors als escenaris.”

Cinema

El 1997 el cinema va tocar a la porta de Sergi Belbel. Ventura Pons havia estriat Carícies per fer-ne una adaptació cinematogràfica. Era el principi gairebé d'una sèrie, perquè el cineasta reiteraria en les adaptacions belbelianes: “El guió de Carícies el vam signar tots dos, però els de Forasters i Morir o no, no. Ho va fer ell sol. El Ventura és tan fidel a les meves històries que li dono confiança cega per fer les seves pel·lícules. Per a mi és massa fidel i tot!”. Hi ha casos en que les coses han funcionat de forma diferent però igualment satisfactòria: “Per a mi, hi ha una d'adaptació audiovisual de les meves obres exemplar: l'Agustí Villaronga va fer una telemovie de Després de la pluja que em va encantar. I és fidel a l'esperit de l'obra. Però no, o molt poc, al text teatral original.”

L'aportació més recent de Belbel al guió cinematogràfic ens situa en la pel·lícula Eva, una història de ciència-ficció que s'estrenà el 2001, dirigida per Kike Maíllo, que ostenta la distinció de ser la primera pel·lícula de robots produïda a l'estat Espanyol. En aquest cas, no es tracta de cap text de Belbel dut al cinema, sinó d'un treball concebut des de bon inici per a la gran pantalla i per al qual fou reclamat per actuar, d'alguna manera, de desllorigador: “He estat guionista, però érem quatre! Crec que els vaig desencallar una mica el projecte inicial fent el que en podríem dir l'arquitectura essencial de la història. Després, els altres guionistes van completar-la i modificar-la fins al resultat que es pot veure en pantalla.”

Bibliografia:

Benet i Joent, Josep M., del pròleg a Forasters. Proa. Barcelona, 2004